Temps encara tenim és un espectacle que explora les fronteres físiques, emocionals i psicològiques de l’ésser humà, en un viatge que transita entre la fragilitat i la fortalesa. A través d’una proposta de circ contemporani, dos personatges es converteixen en cossos que lluiten, es sostenen i es transformen, tant ells mateixos com l’espai que habiten.
Aquest espectacle busca transcendir els límits del cos, posant en joc la resistència física i l’emoció en un entorn canviant i multifacètic. Els personatges, immersos en la seva pròpia fragilitat, van més enllà de la simplicitat de la comicitat, entrant en una investigació del clown com a alguna cosa més que riure. És una rialla que fluctua entre la incomoditat i la llibertat, entre la vergonya aliena i l’humor negre, tot dirigit a provocar una resposta visceral del públic. La rialla es converteix en el motor de l’espectacle: rialla nerviosa, rialla de por, rialla expansiva, rialla absurda.
Els personatges, com en un joc de miralls, s’entrellacen amb el públic, i en aquest procés es fa visible la vulnerabilitat humana. A través d’un viatge de descobriment mutu, l’espectacle revela el retorn a l’origen, el retorn a l’escena com un acte de supervivència. Els personatges travessen l’espai públic, gradualment, i sense adonar-se’n, tornen a l’escena, on la màgia del teatre i la complicitat del públic els converteixen novament en pallassos, bufons, acròbates, rescatant l’essència del circ en la seva forma més pura i desbordant.
Una de les motivacions més grans que ens porten a fer aquest projecte són les ganes de crear un espectacle en què el públic visqui un moment únic, transformador i inoblidable. Més enllà de l’entreteniment i la comicitat, l’objectiu és despertar emocions, remoure l’interior de l’espectador i reivindicar la fragilitat com una qualitat humana positiva, vinculada a la confiança i la fortalesa.
Es busca trencar la barrera entre intèrprets i públic, vivint col·lectivament l’escena des de l’autenticitat, la improvisació i la presència. La proposta s’endinsa en la investigació de llenguatges escènics diversos com el pallasso, el bufó o el personatge per generar un joc constant de capes i nivells de ficció, on la forma s’adapta al que està succeint en directe. L’espectacle juga amb la confusió entre allò improvisat i allò coreografiat, mantenint el públic en un estat de sorpresa i desconcert. Part de l’escenografia ja estarà preparada al lloc d’actuació, però una altra part estarà integrada en l’espai, com elements que ja hi eren abans de la representació. Un bon exemple d’això és que treballem amb objectes que podrien perfectament estar al carrer, com bidons blaus, tanques d’obra o una escala de metall.
Ens interessa crear la sensació que el que succeeix és efímer, i que l’escolta del moment present i la connexió entre nosaltres i el públic fan que aquest instant sigui especial, autèntic i irrepetible.
Explorar la resistència escènica
Posar a prova els límits físics i emocionals dels intèrprets per generar una tensió constant i compartida amb el públic.
Investigar la relació cos-objecte
Fer del cos i dels objectes agents actius de la dramatúrgia, integrant el moviment com a eina expressiva i narrativa.
Transformar l’espai escènic
Convertir l’espai públic en un escenari viu, immersiu i canviant, on l’acció envolta i sorprèn l’espectador, integrant l’entorn com un element escènic més.
Explorar el clown i el bufó com a motors de transformació
Jugar amb la metamorfosi entre el pallasso, el bufó, el personatge i l’actor per crear un llenguatge escènic inestable, dinàmic i imprevisible.
Fomentar una connexió activa amb el públic
Trencar la quarta paret i activar el rol de l’espectador a través de la complicitat, la mirada o la participació directa, buscant una experiència escènica compartida.
Posar en tensió fragilitat i fortalesa
Mostrar la vulnerabilitat com a força transformadora, posant en escena la lluita interna dels personatges com a metàfora de la condició humana.